El tió de Nadal (també anomenat simplement tió, tronc de Nadal, soca, xoca o tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, així com als veïns Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal), Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal) i Andorra.
Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aplegar
un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal,
normalment a l'inici de l'Advent,
i portar-lo a casa, on se'l col·loca en algun racó amb una manta perquè
no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa
cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o
diverses cadires, per exemple), un tros de suro, o una caixa, de mides
diferents segons convingui per l'espai i mides dels regals, que haurà de
cagar.[2]
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern. El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc
vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És
l'auguri del renéixer de la natura després de l'estació hivernal.
Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha
desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els
costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren
utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques,
etc. a les cases i als camps.
També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l'origen en les cançons tradicionals que comencen amb
aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: "Caga,
tió,/ ametlles i torró".
Pels volts del dia de la Puríssima (8 de desembre),
es comença a donar menjar cada dia al tió, i se'l tapa amb una manta
perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als
animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o
ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha
múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns
altres.
El tió es fa cagar per la Nit de Nadal
o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A
les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el tió una estona abans de
fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però
avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja
no se l'encén.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar
nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o
plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen
múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no
caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis)
sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per
als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i
Sant Esteve,
com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però,
ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a
tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a
més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a
alçar el tió recolzant-lo en dues o més cadires o peces que permetin que
cagui objectes més grossos.
A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a
cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a fer
cagar més d'un tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots,
s'actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius
(aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es
produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.
En diferents indrets de Catalunya s'ha incorporat a les celebracions nadalenques l'Oncle Buscall, un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya
l'arribada del tió. L'Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten
als arbres, d'on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin
cagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.